ANDREU SEMPERE, GRAMATICA  VALENCIANO-LATINA.1546 .
SEGLE d´OR  DE LA LLENGUA VALENCIANA: XV y XVI.

("CRONOLOGIA HISTORICA de la LLENGUA  VALENCIANA")

1546 .- Portada de la GRAMATICA VALENCIANO-LATINA , del mege i excels humaniste ANDREU SEMPERE  (Alcoy,¿-1572) , de la que se´n feren  prop de quaranta edicions: la primera en VALENCIA en 1546, seguint-li´n  sis edicions mes durant el segle XVI, dos edicions en Barcelona  en 1570 i 1637, dos edicions en Cagliari (Sardenya)  en 1557 i 1583 , y més de vint edicions en Mallorca en el segles XVII, XVIII i XIX  . En estos llocs s´estudia el llati , durant molt anys , en una GRAMATICA VALENCIANA.
La present edicio es de Palma de Mallorca de 1749.

El gramatic  VALENCIÀ  ANDREAE SEMPERE va ser un dels homens mes instruïts del seu temps .L\’humanista aragonés Joan Llorenç Palminero, mestre de gramatica en  Alcoi,  li definix en els seus escrits  com “l\’Aristaco dels gramatics, Geòrgies dels retorics, Varron dels historiadors, príncep de les llengües grega i llatina , tercer Cató Uticense , restaurador de tota eloqüencia i doctrina; en els llavis dels quals residia la propietat de Ciceron , en el seu pit la vehemencia de Demostenes , i en el seu cap la sabiduria de Plató.  ( Orat.Valent.habita anu.1572) .

Tota llengua historica que conseguix la gloria de posseir un Segle d\’Or Literari (segle i mig en el cas de la Llengua Valenciana) elabora el seu “standard” al llarg d\’eixe segle d\’or quan centenars d\’autors literaris la  consagren  com a llengua escrita  . Es el moment en que apareixen els llibres  de gramatica  (“Gramatica VALENCIÀ-.LLATÍ ”de A.Sempere.1546 )  , que estructuren  la dita llengua i els diccionaris que codificaran  el seu lexic . (“Líber Elegantiarum” Joan Esteve .Valencia 1472).

Igual que en Italia, durant el Renaixement es realisa  la recuperacio del mon Clsssic  i, en particular, de  l\’ensenyança del llatí. Es per aixo que  apareixen les primeres gramatiques  capaces de dotar  als aprenents de la dita llengua d\’un instrument de treball . Aixina  Nebrija publica en 1441  el seu  Introductiones ‘in\’ Latinam Grammaticam   i es en 1546  quan el valencia d\’Alcoi ANDREAE SEMPERE   publica el seu Introductiones ‘in\’ Latinam Grammaticam  per a l\’estudi  del llatí en les seues classes de Retorica.

El  títul de la seua primera Grammaticae  va ser “Prima vereque compendiaria Grammaticae Latinae Institutio  i comprenia  dos llibres, un d\’Etymologia, i l\’atre de Syntaxis, materies que venien a correspondre\’s  en el primer cicle de l\’ensenyança del llatí. Aixina, en dos llibres, va ser editada la primera vegada  en LLENGUA VALENCIANA  en 1546 (Valencia) , encara que la tercera edicio, feta també en Valencia el 1560, la trobarem escrita davall el títul que l\’ha fet  famosa: Prima Grammaticae Latinae Institutio, tribus libris explicata.

En esta obra, Sempere plasmava els seus coneixements i la seua didactica en les aules. Hi ha constacia que el manual va ser usat  en  Cagliari (illa de Sardenya), en Baeza (Jaén) i en  Palma de Mallorca.  I a pesar que Andreu Sempere no va estar en Mallorca, es ahí on va triumfar la seua Grammatica, i inclús des de 1774 s\’editarà en mallorquí, sent els escolapis i els jesuïtes els que mes li empraran en les illes.

El prestigi de la Grammaticae va ser molt gran i es feren mes de quaranta edicions que anirien des del segle XVI fins quasi 1847. Recordem la referència que va fer d\’ella l\’any 1774 l\’erudit d\’Oliva, Gregori Mayans:
"El Consell, sense averlo jo suplicat, va manar que la meua Gramàtica s\’ensenyara en totes les universitats de la Corona d\’Aragó. Els mallorquins van representar per voler continuar ab la Gramàtica d\’Andrés Semper escrita en mallorquí. Els catalans per no deixar l\’ensenyança en la seua llengua".

El nostre “humanista “ valencia  va ser un  home modelic un referent renaixentista  a qui cal imitar i seguir. Andrés Sempere va ser un “classic”  en les Ciencies i en les Lletres. En les Ciencies va ser metge format en els nous metodes experimentals del celebre metge  Vesalio basats en l\’observacio i en l\’anatomia positiva. I com a classic de les Lletres  va ser  batallador  docent d\’un  llatí verdaderament "ciceronià", en contra dels pseudodialectics que preconisaven idees medievals esterilment escolastiques. Andrés Sempere, va ser un esperit sintetisador (metge, pedagog, filòleg, mestre de la teoria literària, poeta llatí), un producte típic  del Renaixement, un classic especimen del "homo universalis" que es manifesta com un home de cultura integral, un "humanista" en la mes amplia accepcio del terme que va utilisar el LLATI i  la LLENGUA VALENCIANA .

BIOGRAFIA.

El període historic que va viure el valencia d´Alcoi  Andreu Sempere es una etapa de grans acontenyiments culturals, coneguda en el nom d\’Humanisme. Es l\’epoca de maxim apogeu intelectual de la Universitat de Valencia on conviuen un munto d\’humanistes, circumstancia que no tornara a repetir-se en  el Regne de Valencia  fins a la vinguda de la Ilustració.

Andreu Sempere naix a Alcoi encara que no se sap en  certea la data: uns autors la fixen el 1499 i atres uns anys després , entre 1500 i 1510.

De jove va estudiar Medicina encara que no se sap a on; pot-ser ho fera en París o en Montpeller. Pareix que va ser discipul  del celebre metge Luis Collado, apassionat defensor dels metodes experimentals que propugnava Vessa-li.

No obstant aixo, sera en el camp de la Filologia -la Gramatica, la Retorica i l\’Eloqüencia- on mostrara Sempere el seu esperit humanístic i renovador per a ensenyar en precisio i senzillea la llengua llatina.

A partir de l\’any 1539 dona classes de Gramatica Llatina i sera catedratic de Retorica en la Universitat de Valencia.

Anys despres, en 1546, es publica en Valencia la primera edicio de la seua Gramatica en LLENGUA VALENCIANA i LLATÍ , feta d\’encarrec per a ser impartida en les escoles de Cagliari, en l\’illa de Sardenya, on pot-ser  aniria durant un curt espai de temps per a impartir classes, encara que al poc tornaria a Valencia.

Entre els anys 1556 i 1558 va tornar  en  Alcoi a exercir la medicina. Els motius que li induïxen a abandonar la Universitat no son clars. Pot-ser , fugia de l\’esclat de pesta que havia aparegut en Valencia o pot-ser  va anar per desrncontres  economiques en la Universitat. De fet, quan esta li va oferir 1.000 sous de jornal, aixina com de poder exercir al temps la seua professio de metge, va tornar a ocupar la catedra de Retorica fins a la seua mort que va tindre lloc catorze anys mes tard, el dia 5 de febrer de 1572.
====

Fonts bibliografiques:

"CONOLOGIA HISTORICA de la LLENGUA VALENCIANA"Mª Teresa Puerto y colab.(Diput.VLC.2007)
1. “Recopilación Histórica sobre la Denominación  Llengua Valenciana” de Salvador Faus i Sabater “
2.   “El Crit d e la Llengua” de Josep Alminyana  ,
3. Selección de Catálogo de Facsímiles sobre la Lengua Valenciana  editados por la Librería Paris-Valencia.
4. “Lengua Valenciana una Lengua Suplantada” de Mª Teresa Puerto Ferre
5.   “Historias del Idioma Valenciano” de Ricart Garcia Moya

ANDREU SEMPERE, GRAMATICA  VALENCIANO-LATINA.(1546 .)
SIGLO DE ORO  DE LA LENGUA VALENCIANA: XV y XVI.

("CRONOLOGIA  HISTORICA de la LLENGUA VALENCIANA" )

1546 .- Portada de la GRAMÁTICA VALENCIANO-LATINA , del médico y excelso humanista ANDREU SEMPERE  (Alcoy,¿-1572) , de la que  hicieron  cerca de cuarenta ediciones : la primera en VALENCIA en 1546,  a la que siguieron seis ediciones más durante el siglo XVI, dos ediciones en Barcelona  en 1570 y 1637, dos ediciones en Cagliari (Cerdeña)  en 1557 y 1583 , y más de veinte ediciones en Mallorca en los siglos XVII, XVIII y XIX  . En estos lugares se  estudió  el latín , durante mucho años , con  una GRAMÁTICA VALENCIANA. La presente edición es de Palma de Mallorca de 1749

El gramatista  ANDREAE SEMPERE fue uno de los hombres más instruidos de su tiempo que utilizó la LENGUA VALENCIANA y el LATIN como lenguas vehiculares .El humanista aragonés Joan Llorenç Palminero, maestro de gramática en Alcoi,  le define en sus escritos  como “el Aristaco de los gramáticos, Georgias de los retóricos, Varron de los historiadores, príncipe de las lenguas griega y latina , tercer Catón Uticense , restaurador de toda elocuencia y doctrina; en cuyos labios residía la propiedad de Ciceron , en su pecho la vehemencia de Demóstenes , y en su cabeza la sabiduría de Platón.  ( Orat.Valenct.habita anu.1572) .