”TEODORO LLORENTE i la `RENDICIO de GUANT”

"TEODORO LLORENTE i la `RENDICIO de GUANT"

\"\"Celebrem profundament que, per fi, la molt catalanisada i catalanista AVL triara el passat 17 de juny al nostre gran poeta de la Renaixença Valenciana , Teodoro Llorente, com “l\’escriptor de l\’any 2011 per a l\’AVL” , segons paraules de la fabrina presidenta  Ascensión Figueres .
 No obstant,  es molt poc -per no dir res-  lo que  eixa  desllegitimada academieta  ha fet, fins ara,  a favor del  nostre ilustre poeta valencia de la Renaixença als 100 anys de la seua mort. Ni per ell ni pels molts atres, genuïnament valencians.   Sobretot, si ho comparem en lo que s\’ha  fet (en demasia) en lloa dels seus favorits infiltrats del catalanisme: els “venuts i traidors”  que es varen doblegar, vergonyosament, als deliris imperialistes del nazi_onalisme  catala per a suplantar la nostra historica  LLENGUA VALENCIANA pel “infame i infecte dialecte barceloni”(=neocatalaní).

\"\"Celebrem també en gran manera que prestigioses entitats del (fins ara) valencianisme en pedigrí  ( RACV, Lo Rat Penat,..) mantinguen el domini  dels homenages  als nostres lleals del valencianisme  . No obstant, des de fa ya quasi un any  venim  detectat en eixes entitats certes estranyes i desagradables mogudes d\’aproximacio  i deliris-pro-AVL que  fa sospitar un gest entreguista i de rendició humiliant, per precarietat financera, baix els “dictats” despotics d\’uns polítics illetrats que nomes volen el mal per a la LLENGUA VALENCIANA : mentres omplin  de milions a una acientífica AVL,  asfixien economicament  les nostres institucions valencianes mes senyeres…. I d\’ací ve la rendició agenollada.
Al marge  del reconeixement oficial de   l\’homenajat poeta, periodista i polític Teodoro Llorente  cal  refrescar algunes consideracions de tipo lingüístic que afecten a la seua persona i a la corrent  “dels poetes de guant”  que ell va liderar i que va caure en els vicis evidents  del moment per desconeixement clar  de la Romanística i, en particular, de la Lingüística Comparada desenrollada ,des de 1836, per ilustres filolecs alemanys.
\"http://www.teresafreedom.com//images/articles/LORATPENAT/Constanti.1.jpg\"I va ser eixe desconeixement tecnic de la Lingüística  lo que va portar, tant a Teodoro Llorente com a Constantí Llombart,  a l\’apoplejica devocio per la “grandeur” catalana  que tan funests resultats  va tindre, des de la Renaixença,  en pro de la SUPLANTACIO   de la nostra històrica LLENGUA VALENCIANA  pel dialecte barceloni  i la seua proclamació  en favor de “l´unitat de la llengua” …
Eixe nefast proces de suplantació ya ho detectem  en els mateixos ilustrats valencians del segle XVIII  que, de manera equivocada , varen caure en la trampa de començar a utilisar termes erroneus com “llengua llemosina”, “llemosí”, “occità”, etc., per a referir-se a la llengua valenciana.
El vocable “llengua llemosina” es va utilisar erroneament  , sense passar-ho pel rigor de la crítica científica o de la investigacio de les fonts. I autors com Jovellanos, Ferrer Cardona, Martínez Aloy, Rafael Ferrer i Bigné, José Escrig, Teodoro Llorente, Constantí Llombart, varen utilisar, per pur mimetisme, la terminologia. Alguns, com Llombart, varen rectificar posteriorment, pero la majoria, no: els va faltar cultura filologica i rigor científic.
Eixa falta d\’investigació historico-lingüística, la falta de cultura filologica en els autors d\’eixa epoca, la falta d\’una classificació sistematica de les llengües romaniques anterior a la realisada en 1836 pel Pare de la Romanística europea, el filolec alemany Friedrich Díez (“Grammaire dónes Langues Romanes.-1836/1842”, 3a edic. París L. A. France, 1874); totes estes carencies, varen ser astutament aprofitades  en el segle XIX per alguns creadors de la delirant fantasia catalana per a arrogar-se una llengua historica, que mai varen tindre i per a usurpar un Segle d\’Or de Literatura Valenciana, que mai els va pertanyer. I alguns autors valencians varen fer obedient seguidisme .
\"\"En 1860 la Renaixença Valenciana es va organisar en dos corrents ( “els poetes d´espardenya”, grup progressista, capitanejat per Constantí Llombart; i “els poetes de guant”, grup conservador, liderat per Teodoro Llorente). Per a llavors   les opinions sobre el model de llengua estaven enfrontades  . Constantí Llombart, fundador de la societat d\’amadors de les glòries valencianes Lo Rat Penat, va intentar unir les dos tendencies.  Teodoro Llorente , “el poeta de guant”,   s\’inclinava, erroneament,  cap al “neostandard catalaní”, pot-ser per desconeixent de que, allo,  no era atra cosa que un infame i infecte dialecte  infestat d\’arcaismes, galicismes i neologismes.
 Dels errors involuntaris (o interessats) d\’alguns personages valencians  del passat, deurien aprendre  els que ara es diuen  “amadors dels lletres valencianes” …. i , donada la decrèpita situació de la Filologia Catalana  i el seu desprestigi dins de la Romanística Internacional (evidenciat en el passat 26e Congrés),  eixos “amadors de guant”  i de la “unitat lingüística” , en compte de rendir-se, deurien plantar cara i defendre la primogenitura indiscutible de la que sempre va ser la REINA del Diasistema Occita-Romanic : la LLENGUA VALENCIANA.
I una REINA mai pot ser esclava dels barbars

www.teresafreedom.com