BATALLA DE ALMANSA :ALMANSA I ELS VALENCIANETS-PANOLIS “

Uncategorized

BATALLA de ALMANSA :"ALMANSA I ELS VALENCIANETS-PANOLIS "

MENTIRES HISTORIQUES

(BILINGÜE: VERSIÓ ESPANYOLA A CONTINUACIO)

Algun dia el Poble Valenciá despertara del seu anestesiat somi i es donara conte, en horror, que els seus codiciosos enemics s’han apoderat del seu Casal i Regne i li han robat, inclós, la seua memoria historica. Per a llavors, ya sera massa tard: llargs segles de mansetut consentida i d’indiferencia passota li han deixat desarmat.

Cada 25 d’abril, el caudillet-satrapa de tan colonialistes anestesies i ensomnis delirants nos fleta des de la Catalunya feudal a les seues hosts inflamades de nazi_onalcatalanisme  caduc i munta «trobades» pels carrers en obscenitat de perdonavides. Alguns valencianets panolis (entrenats per a la kultureta-Ubú) s’enganchen al carro i aplaudixen la gesta  en les orelles clavades: es la trista celebració d’una batalla perduda,  la dels camps d’Almansa en la que els valencians enardits pels interessos espuris d’atres aliens , es van vore enrolats, estúpidament, en un CONFLICTE INTERNACIONAL que va derivar en catastrofe per al Regne de Valencia. ¿Què pintaven els panolis valencians enmig de dos POTÈNCIES INTERNACIONALS (Inglaterra i França) que es barallaven ací pels seus bruts interessos? ¿Qué interessada ma negra va determinar que tan infausta batalla s’alliberara en Almansa?

El 7 de novembre de 1705 els catalans, partidaris oberts de l’Archiduc Carlos de Austria, van proclamar a l’austríac archiduc «Rei d’Espanya» en  Barcelona, fent el seu jurament en les corts de Catalunya. Sent els catalans enardits  defensors del retorn  de l’Antic Règim feudal, van enrolar per a la causa al PANOLI  poble valencia, al qui va ser fàcil engatusar en l’atractiva promesa que els “tornarien els Furs i els perdonarien els impostos” . Cosa més que dubtosa per no dir imposible.

Si el protagonisme de l’archiduc Carlos en el Regne de Valencia des del 30 de setembre de 1707, haguera ocorregut en els camps de batalla barcelonins… (per ser ells tan ardents defensors de l’archiduc d’Àustria) i si no nos hagueren embarcat en el seu suport en promeses irrealisables , el Regne de Valencia no hauria segut, sens dubte, l’injust patidor de les majors calamitats derivades de tan INTERNACIONAL conflicte. Valencia va ser la gran perdedora. Catalunya va ser la gran beneficiada.

D’acord en la historia que corre, pel «Decret de nova Planta» (1716) del Borbó Felip V, «València i Catalunya van perdre la seua personalitat i la seua llengua va ser prohibida” però el pagament del deute va ser desigual per als dos participants.

 L’historiador català Jaume Vicens i Vives en el seu conegut llibre “Aproximació a la Història d’Espanya”  diu: «Un Decret de Nova Planta va tirar per la borda del passat l’anquilosat règim de privilegis i furs dels COMTES FEUDALS. I este desescombro va beneficiar,  insospitadament,  a Catalunya perque li va brindar les mateixes possibilitats que a Castella baix la protecció de la monarquia comuna»…

L´historiado catalá Vicen i Vives nos diu que no existix en cap articul del dit Decret la prohibició de l’ús dels dialectes catalans. L’única cosa que es diu en el Decret és que les SENTÈNCIES JUDICIALS deurien escriure’s en castellà, pero… perque ,  fins a eixe moment,  s’havien escrit en LLATÍ i perque , igual que va passar en Anglaterra, Alemanya, i França en eixe moment, es van proclamar obligatòries les respectives LLENGÜES NACIONALS d´Europa per a la sentencies judicials. Els dialectes catalans es van continuar usant totalment. I la LLENGUA VALENCIANA , també, encara que, evidentment, va ser relegada del seu ús oficial.

—El mateix catedratic catala  Emili Giralt diu en el seu manual d’història: ”la Barcelona conquistada (per Felip V) era una ciutat típicament medieval i seria difícil de trobar un eixemple tan patetic d’immobilisme»... Catalunya es va recuperar perque, al poc del Decret de Nova Planta, van passar per Barcelona 25.000 homens camí de la conquista de Sicília i Sardenya i aço va fer que es reanimara el comerç, l’artesania de confeccio i calçat, aixina com la fabricacio de barcos.

—En 1918, Felip V, per a protegir la industria catalana, va prohibir la importacio de teixits d’Àsia i China i va començar llavors,  l’augment demogafic de Catalunya que va passar de 350.000 habitants en 1708 a 817.000 habitants en 1787. Entre 1745 i 1770 i gracies al comerç ultramarí el port de Barcelona va conseguir la primacia en Espanya: no sols s’exportaven teixits i calçats, sino també el vidre de Mataró i el paper d’Olot. I va ser a Felip V a qui Catalunya li deu l’increment del cultiu de la vinya, l’exportació de vins a America i el creixement dels ceps en l’Empordà i el Penedés que van donar lloc a l’actual cava!

L’historiador Marcelo Capdeferro diu en el seu llibre “Una atra Historia de Catalunya” (pag. 371) :»Gràcies a la pau i a l’orde i a la laboriositat de tot un poble; i gracies també a la desaparició d’unes institucions anacròniques i oligarquiques, en menys de mig segle, es va operar un desenrollament impressionant en  Catalunya en tots els ordes”. I lo mateix opinen, ademés de Vicens i Vives i Emilio Giralt atres historiadors com Henry Kamen, Antonio Pons, André Laborde i el professor Tamames.

—El problema real ho va tindre tindre el Regne de Valencia, que, real victima  de tots els mals, va ser el mes marginat i el que mes va perdre perque va ser en eixa data (1745) quan el port de Valencia i la seua economia van començar un espectacular declive  que s’ha prolongat durant segles.

El mal economic i financer no li va vindre a Valencia nomes des de Castella com els manifesteros vinguts des del Contat al Regne  cada 25 d’abril, volen intoxicar-nos. El mal li va vindre al Regne de Valencia des de Barcelona, que, com de costum, va fer moltíssim per traure profit de la seua situació.

Els valencianets varem ser «els teloners d’Almansa». I els pagans.

www.teresafreedom.com

UN CONFLICTE INTERNACIONAL  ENTRE NACIONS EUROPEES:  ¿per qué en el Regne de Valencia si la inductora-perpetradora  va ser Catalunya ? :

HOLANDESES, PROTUGUESES. INGLESES. FRANCESES y …. ESPAÑOLES.

======== VERSIÓN ESPAÑOLA :

ALMANSA I ELS VALENCIANETS-PANOLIS "

 

 Algún día el pueblo valenciano despertará de su anestesiado sueño y se dará cuenta, con horror, de que sus codiciosos enemigos se han adueñado del seu casal i Regne y le han robado hasta la memoria histórica. Para entonces, ya será demasiado tarde: largos siglos de mansedumbre consentida y de indiferencia pasota le han dejado desarmado.

Cada 25 de abril, el caudillín-sátrapa de tan coloniales anestesias y ensoñaciones nos fleta desde la Cataluña feudal a sus huestes inflamadas de nazi_onalcatalanismo caduco y monta «trobadas» callejeras con obscenidad chulesca. Alguns valencianets panolis (entrenados para la kultureta-Ubú) se enganchan al carro y aplauden la gesta hasta con las orejas: es la triste celebración de una batalla perdida: la de los campos de Almansa en la que los valencianos embaucados por los intereses espurios de otros, se vieron enrolados, estúpidamente, en un conflicto internacional que derivó en catástrofe para el Reino de Valencia. ¿Qué pintaban los panolis valencianos en medio de dos potencias internacionales que se peleaban aquí por sus sucios intereses? ¿Qué interesada mano negra determinó que tan infausta batalla se librase en Almansa?

 

El 7 de noviembre de 1705 los catalanes, partidarios abiertos del archiduque Carlos, proclamaron al austríaco archiduque «Rey de España» en Barcelona, haciendo su juramento en la Cortes de Cataluña. Siendo los catalanes encendidos defensores de la vuelta del Antiguo Régimen feudal, arrastraron para la causa al inocentón pueblo valenciano, a quien fue fácil embaucar con la atractiva promesa de que les devolvería los fueros y les perdonaría los impuestos. Cosa más que dudosa.

Si el protagonismo del archiduque Carlos en el Reino de Valencia desde el 30 de septiembre de 1707, hubiera ocurrido en los campos de batalla barceloneses… (por ser ellos tan ardientes defensores del archiduque de Austria, y si no nos hubieran embarcado en su apoyo OBLIGADO con promesas irrealizables), el Reino de Valencia no habría sido, sin duda, el injusto sufridor de las mayores calamidades derivadas de tan internacional contienda. Valencia fue la gran perdedora. Cataluña fue la gran beneficiada.

De acuerdo con la historia que corre, por el «Decreto de nueva Planta» (1716) del Borbón Felipe V, «Valencia y Cataluña perdieron su personalidad y su lengua fue prohibida” pero el pago de la deuda fue desigual para ambas. El historiador catalán Jaume Vicens i Vives en su conocido libro Aproximación a la Historia de España dice: «Un Decreto de Nueva Planta echó por la borda del pasado el anquilosado régimen de privilegios y fueros de los CONDES FEUDALES. Y este desescombro benefició insospechadamente a Cataluña porque le brindó las mismas posibilidades que a Castilla en el seno de la monarquía común»…

Vicen i Vives nos dice que no existe en ningún artículo de dicho Decreto la prohibición del uso de los dialectos catalanes. Lo único que se dice en el Decreto es que las SENTENCIAS JUDICIALES deberían de escribirse en castellano, pero… porque hasta ese momento se habían escrito en LATÍN y porque , al igual que pasó en Inglaterra, Alemania, y Francia en ese momento, se proclamaron obligatorias las respectivas LENGUAS NACIONALES para la sentencias judiciales. Los dialectos catalanes se siguieron usando totalmente. Y la lengua valenciana también aunque, evidentemente, fue relegada de su uso oficial.

—El mismísimo catedrático catalán Emili Giralt dice en su manual de historia: ”la Barcelona conquistada (`por Felipe V) era una ciudad típicamente medieval y sería dificil de encontrar un ejemplo tan patético de inmovilismo»… Cataluña se recuperó pues al poco del Decreto de Nueva Planta pasaron por Barcelona 25.000 hombres camino de la conquista de Sicilia y Cerdeña y esto hizo que se reanimara el comercio, la artesanía de confección y calzado, así como la fabricación de barcos.

—En 1918, Felipe V, para proteger la industria catalana, prohibió la importación de tejidos de Asia y China y empezó entonces el aumento demográfico de Cataluña que pasó de 350.000 habitantes en 1708 a 817.000 habitantes en 1787. Entre 1745 y 1770 y gracias al comercio ultramarino el puerto de Barcelona alcanzó la primacía en España: no sólo se exportaban tejidos y calzados, sino también el vidrio de Mataró y el papel de Olot. Y fue a Felipe V a quien Cataluña le debe el incremento del cultivo de la viña, la exportación de vinos a América y el crecimiento de las cepas en el Ampurdán y el Penedés ¡que dieron lugar al actual cava!

El historiador Marcelo Capdeferro dice en su libro Otra Historia de Cataluña (pág 371) :»Gracias a la paz y al orden y a la laboriosidad de todo un pueblo; y gracias también a la desaparición de unas instituciones anacrónicas y oligárquicas, en menos de medio siglo, se operó un desarrollo impresionante en Cataluña en todos los órdenes”. Y lo mismo opinan, además de Vicens i Vives y Emilio Giralt otros historiadores como Henry Kamen, Antonio Pons, André Laborde y el profesor Tamames.

—El problema real lo tuvo Valencia, quien, real pagana de todos los males, fue la más marginada y la que más perdió pues fue en esa fecha (1745) cuando el puerto de Valencia y su economía empezaron un espectacular declive que se ha prolongado durante lustros.

      El mal económico y financiero no le vino a Valencia sólo desde Castilla como los manifesteros fletados desde el Contat al Regne, cada 25 de abril, pretenden intoxicarnos. El mal le vino a Valencia desde Barcelona, quien, como de costumbre, hizo lo indecible por sacar tajada de su situación.

Els valencianets panolis varem ser «els teloneros d’Almansa». I els paganos.

www.teresafreedom.com