L´erudit catalá Miguel i Planas (1874-1950), declarat admirador del patrimoni lliterari valencià, en el seu prolec al “Cançoner Satiric dels segles XV i XVI” reconeix l´indiscutible primacia de la cultura i LLENGUA VALENCIANA i confessa en un toc d´inocent sinceritat: “Visto el caso (de la lengua) desde Cataluña, no cabe duda de que, cuanto más extremen los valencianos su pretensión de autonomía de su variedad idiómática frente al catalán , mayor necesidad hay por nuestra parte de reivindicar la unidad lingüística de las gentes que pueblan la franja levantina de la península con las Islas Baleares”…”privar a Cataluña y a su literatura de la aportación que representa la producción de las letras valencianas de aquella época … sería dejar nuestra historia literaria en el centro de su crecimiento y ufanía ;más aún :sería arrancar de la literatura catala la poesia casi por completo, porque , en ningún otro momento, antes de la Renaixença ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra a los Ausias March , a los Roiç de Corella, a los Jaume Roig , a los Gaçull, a los Fenollar y otros cien más..” .