Web de Teresa Puerto Ferre. Cronologia Historica de la Lengua Valenciana y Lengua Valenciana una lengua suplantada  
•   Principal  •  Descargas  •  Tu Cuenta  •  Foros  •
Autora y artículos

1.- Titulación Académica

2.-Experiencia Profesional

3.-Publicaciones

4.-Conferencias

5.-100% YouTube

Desmontando el catalanismo, por Teresa Puerto

1.-Lengua Valenciana una lengua suplantada, justificación

Teresa Puerto Ferre, Cronología historica de la Lengua Valenciana

1.-Cronología Histórica de la Lengua Valenciana, justificación

2.-Carta als lectors

3.-Material plagio a Garcia Moya

4.-Lengua Valenciana: Suplantación y resistencia , siglos XIX y XX

Teresa Puerto, desmontando el catalanismo

1.-Simó Santonja Decà RACV , opinió Cronologia

Desamparados Cabanes y Teresa puert, desmontando el catalanismo

1.-Artículo de Amparo Cabanes sobre los repobladores del Reino

2.-Repartiment i Antropinimia, Revista de Filologia valenciana

AUTORES VARIOS

1.- Entrevista Rodriguez Adrados (I)

2.-Entrevista Antonio Ubieto Arteta (LVLS)

ARTICULOS DE GALBIS

Teresa Puerto, desmontando el catalanismo

1.-La mentira de la repoblación catalana. Agustí Galbis

2.- La mala fama catalana, por Agustí Galbis

3.-Todos los artículos de Agustí Galbis

El Temple de Valéncia  (Orden de Montesa)

DIALECTO BARCELON͠Í 20 DEFINICIONES.

Lengua catalana, catalan infame e infecto dialecto barceloni

JOAN BELDA LITOGRAFÍAS

Litografías Joan Belda sobre Valencia

VIÑETAS SATÍRICAS

Viñetas teresafreedom.com

IOCUNDA ARS - VIÑETAS

Menu
icon_home.gif Web-MenShow/Hide content
tree-T.gif Reviews
tree-T.gif Recomiendanos
tree-T.gif enlaza
tree-T.gif Contacto
tree-T.gif Content
tree-T.gif Buscar
tree-T.gif FAQ
tree-L.gif Staff
· Secciones
icon_community.gif DiscusionShow/Hide content
tree-T.gif Foros
tree-T.gif Libro Visitas
tree-L.gif chat
favoritos.gif NoticiasShow/Hide content
tree-T.gif Temas
tree-T.gif enviar noticia
tree-L.gif Archivo de noticias
som_downloads.gif Descargas y EnlacesShow/Hide content
tree-T.gif Descargas
tree-L.gif Enlaces
icon_poll.gif EstadisticasShow/Hide content
tree-T.gif Estadisticas
tree-T.gif Top 10
tree-T.gif Encuestas
tree-L.gif Lista Usuarios
icon_members.gif InformacionShow/Hide content
tree-T.gif Tu cuenta
tree-T.gif Diario
tree-L.gif Gente Online
nuke.gif ComunidadShow/Hide content
tree-T.gif TruZone
tree-T.gif Khakism4
tree-T.gif Songohack
La mentira de la Repoblació catalana, per Agustí Galbis

(4751 palabras totales en este texto)
(32549 Lecturas)   Versión Imprimible




La mentira sobre "Els fundadors del Regne de Valencia" (I)

02.01.08 | 01:40. Valéncia Hui,archivado en Opinión

Agustí Galbis.- El diari `El País´ de 31 d’octubre de 1999, nos informava, que en el sopar dels XXVIII Premis Octubre, s’havia presentat el llibre “Els fundadors del Regne de València” d’Enric Guinot. Tots els presents estaven molt contents i coincidien en que “la obra marca un hito”, perque Guinot “demuestra que alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán”, afirmant, que per a aplegar a dita conclusio, “ha utilizado los argumentos de la razón”.

Anem a vore clar i ras com els arguments de Guinot, no tenen res a vore en la rao i anem a demostrar, esta volta sí, cientificament, la gran mentira de la conclusio. Vorem com, repetint les paraules de Guinot (p.16), “…en realitat es tracta d’un evident problema de mètode d’investigació i de context historiogràfíc; i, en darrera instancia, però, de manipulació política.”. I es que “Diu el mort al degollat ¿qui t´ha fet eixe forat?

Ya s’escomença en un titul enganyos. Dir-li al llibre “Els fundadors del Regne de València”, presupon l’inexistencia previa del Regne de Valencia, per no haver segut “fundat”. Puix be, en la p.328 de “Viage literario á las Iglesias de España” llegim: “Convenientia pacis et treugae inter Alfonsum II. Aragoniae Regem, et Lupus, Regem Valentiae e Murciae. Anno MCLXVIII”. I es que segons Guinot, Alfons II, devia estar tan pardal, que va subscriure “pau i treua” en un rei d’un Regne inexistent. Al respecte, hem de saber que hi ha referencies al Regne de Valencia, anteriors a esta de 1168, encara que considere important la reproduida, per quan indica, que el Regne de Valencia i Murcia fitaven quan era regent el rei Llop. I es sabut, que per a solventar conflictes d’amollonaments de termens municipals en el s. XIII, es fea acodir sistematicament a musulmans. No seria d’extranyar que els llimits del Regne musulmà de Valencia, no foren molt distints dels actuals. Si Guinot haguera parlat del nou Regne cristià de Valencia, aixo, hagueren segut unes atres calces.

Guinot, presenta el seu treball i les seues conclusions com a “cientifiques”. Ampar Cabanes, en la “Revista de Filologia Valenciana” nº 8 de 2001, estudia el llibre, demostrant “l’escas rigor cientific de l’obra analisada que deixa sense valor els seus resultats”, mantenint que en este llibre “la ‘utilitat’ de l’antroponimia ha segut transformada en una ‘utilisacio’ de la mateixa”. Pero com els catalanistes dogmatics no lligen a Ampar Cabanes, anem a vore com inclus els seus correligionaris (de la religio d’adoradors de les “mungetes amb butifarra”), el posen en dubte. Antoni M. Badia i Margarit, en la p.45 del llibre “Moments clau de la història de la llengua catalana”, quan parla de “l’aportació recent d´Enric Guinot, (1999)”, diu d’ella: “tampoc no indiscutible”, es dir, que no se la creu. I encara tenim un atre eixemple de com els propis catalanistes el desdiuen. Afirma Guinot respecte del “Llibre del Repartiment” en “Els fundadors del Regne de València”, que “constitueix un altre mite que ha gaudit d’una gran difusió” (p.82), afegint en la p.87 que “Aquests tres volums són sobretot, el llibre del repartiment del botí i de les recompenses per a aquells qui participaren en la host reial durant la guerra”. Per a contestar desficaci tan gran, en el llibre editat en motiu del “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes” Valencia 2001, Esperança Piquer Ferrer, pareix que es burla quan interroga a Guinot: ¿Com es justificaria aleshores, la presència en el Llibre del Repartiment de dones soles?, afegint, que “Del total de 364 dones, n’apareixen 176, la designació de les quals no té cap vinculació amb els homes”. I les preguntes son inmediates ¿Hi havien dones guerreres en la host de Jaume I? I com no hi ha dubte de que no, la següent pregunta es: ¿S’ ha llegit i ha estudiat Guinot el “Llibre del Repartiment?, perque, si ho ha fet, ¿com es pot dir eixe destrellat? ¿Sera que com a Guinot no li agrada lo que es despren del “Llibre del Repartiment”, lo que vol es desacreditar-lo? ¿Hem de creure-nos que s’ha estudiat tots els atres documents que diu haver estudiat?

A partir d’ara, anem a alternar entre la demostracio del pobre “mètode d’investigació” de Guinot, que es unicament un metodo de manipulacio, i la veritat cientifica.

I passem a la veritat cientifica. Com a introduccio, hem de saber que la genetica de poblacions, es una rama de la genetica, que estudia la variabilitat de l’especie humana. Les diferencies entre poblacions d´un mateix continent, inclus d’un mateix pais, poden donar noticies de la historia demografica de cada poble. Dos son els mecanismes pels quals el temps influïx en la diversitat de poblacions. Un es la “deriva genetica”, fonamentalment consequencia de canvis aleatoris. L’atre es el “fluix genetic”, que es produïx per la mescolança de poblacions, previament diferenciades per “deriva genetica”, resultat de moviments migratoris. El grau de diferenciacio entre poblacions, referit a multiples regions del genoma, es medix cientificament, per un parametro que es diu “distancia genetica”.

Puix be, en decembre de 2001, Carlos A Flores Infante, presentà en L’Universitat de La Laguna (Tenerife), la seu tesis doctoral titulada “Composición genética y posible origen paterno de las poblaciones humanas canarias, deducidos de su polimorfismo en el cromosoma Y”. En l’estudi hi ha una taula de “Frecuencia (%) de haplotipos del cromosoma Y en la Península Ibérica y Normandía” (Taula 6 p.87), aixina com el resultat de les “distancies genetiques” entre les poblacions estudiades. Hem de saber, que el “cromosoma Y” revela l’influencia genetica heretada per via paterna.

I la conclusio es espectacular. Resulta que la major distancia genetica entre els valencians i tots els demes pobles estudiats es dona quan nos comparem ¡en els catalans! Efectivament, la distancia genetica entre valencians i catalans es de 0,0781, prou major que la que existix entre els valencians i uns atres pobles en notables divergencies, com son, gallecs (0,0492) i bascs (0,0485).

Parafrasejant a Carlos Infante, es despren la conclusio cientifica de que catalans, gallecs i bascs, com a grups mes distants, deuen haber contribuït molt poc a la distribucio dels llinages paterns valencians.
I aixo, no pot mes que dur-nos a pensar, que ¡llastima d’arbres tallats per a fer el paper dels dos volums del llibre de Guinot “Els fundadors del Regne de València”, segons els quals es “deduïx” que el 80% dels repobladors eren d’orige català! ¿Serien tots esterils? ¿Serien impotents? ¿Com es que han deixat tan poc de rastre en la genetica dels valencians? La contradiccio entre la “deduccio” de Guinot i la ciencia de deveres, no pot mes que induir-nos a creure que els seus “arguments de la rao” no son mes que una rastrera de maganches (ho vorem). I trau a la llum la diferencia entre els desijos del catalanisme i la realitat. ¿Quants diners mes, estan els acatalanats disposts a tirar per terra, per a intentar escampar nomes que manipulacions i mentires?


(II)

Agustí Galbis.- Per a continuar, en l’articul anterior, es normal, que en acabant de coneixer els pobles dels quals nos separa una major distancia genetica, nos preguntem pels grups d’estudi dels quals nos separa una distancia genetica menor. I son per este orde: Cantabria (0’0159), Cadis (0’0198), Cordova (0’0198), Sevilla (0’0191) i Huelva (0’0163). Segur, segur, que mes d’un, al vore tants pobles d’Andalusia, pensarà que el paregut, poguera ser per la forta influencia de l’invasio d’araps i nortafricans. I tambe la genetica s’encarrega de trencar la falsa idea d’una substitucio racial de la poblacio autoctona.

L’any 2001 es publicà un estudi de determinats departaments de la Stanford University i de l’Universitat Pompeu Fabra, entre atres, sobre la relacio genetica existent entre la poblacio de la peninsula i la del noroest africà, en relacio al cromosoma-Y. La conclusio fon que: “The Islamic rule of Spain, which began in A.D. 711 and lasted almost 8 centuries, left only a minor contribution to the current Iberian Y-chromosome pool”, es dir, que l’aportacio de casi 8 sigles de dominacio islamica al mapa genetic de cromosomes-Y iberics, es ridicul. (7% segons l’estudi). En articul publicat en “American journal of human Biology 18:187-195 (2006)”, titulat “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions” llegim que “MDS and AMOVA results generated from Alu data reveal that the Mediterranean has acted as a strong genetic boundary between the north (Europe) and the south (Northen Africa), resulting in significant gene diversity between the population of the two regions.”, es dir, que el Mediterraneu, ha actuat com a forta barrera genetica entre el nort (Europa) i el sur (nort d’Africa), resultant una significativa diversitat genetica entre la poblacio de les dos regions. Per a que esta barrera es faça visible, podem comparar valors de “distancies genetiques” entre els valencians i alguns pobles del sur del estret de Gibraltar. Consten en la tesis doctoral de Flores Infante: Etiopia: 0’1953, Mali: 0’2273, Mauritania: 0’2491, Araps del Marroc: 0’2677, Sahara: 0’3439, Berebers del Marroc: 0’3644. Vegem que les diferencies, entre estos valors i els que mostaven les distancies genetiques entre valencians i uns atres pobles d’España, son representatives.

Referent al tema, Carmen Barcelo, intentant desacreditar al nostre arabiste Ribera, que digué que l´element arap “entró en dosis casi infinitesimal en la química social de los musulmanes españoles”, escrigué en el seu articul “Mozárabes de Valencia y lengua mozárabe”, entrecomillant “La raza hispanica”, com fent chança, que “No merece la pena hoy argumentar contra esta tesis”. Aixina es que vegem que la genetica, que sí que es ciencia i no lo que fa Carmen Barcelo, chafiga la prepotencia dels catalanistes. ¡I ella que s’hauria cregut descendent d’alguna reina mora, i va, i ve la genetica a baixar-la del burro!

I podem preguntar-nos: ¿I que ha fet tan malament Guinot en el seu llibre “Els fundadors del Regne de València” per a aplegar a resultats tan discordants en la realitat?

Per a començar, s’ha de deixar constancia de que una abrumadora majoria de la documentacio del s. XIII, es troba redactada en llati. R.I. Burns, en “Diplomatarium I”, diu que “Transposar un cognom del llatí al català pot ser perillós”, perque “un nom llatí podria suportar tot de transcripcions romàniques diferents”. Proseguix diguent-nos que “Un editor català podria catalanitzar tots els noms neutrals que no fossin obviament aragonesos per la forma, la toponimia o la visibilitat històrica”, afegint que aixo no li pareixeria correcte perque seria una “mena de cooptació imperial”, que per al cas es equivalent a “una mona captant per a l’imperi” (català). L’esquizofrenia catalanista, li fa dir en “Moros Jueus i cristians” que “Tendesc a catalanitzar els noms de persona, perquè el Regne de València sembla que fou, de bon principi, un món més aviat català”. ¡Si senyor, aixo es coherencia i ciencia, i lo demes favades! No obstant, diu que “Trobar i fer encaixar el nom en romanç apropiat a cada candidat… pot ser tan frustrant com posar mitjons a un pop”.

I vegem que Guinot, tirant-li mes cara que una “parà” de ninots, no nomes els posa calcetins al polps, sino que els posa caroteta, camisola, gamboixet, i per a arrematar-ho una “barretina” a cada u. I com a mostra de lo que podem esperar d’esta gent, mirem com maltracten i manipulen els noms de les persones: En la “Cronica” del rei en Jaume llegim que “…e era ab nos lo maestre del espital e Don Blasco dAlago...”. Guinot escriu en la p.136 del llibre que comentem: “Aquesta ciutat va ser ocupada pel noble aragonès Blai d’Alagó…” Es dir, “Blasco”, es convertix en “Blai”. Per a acabar-ho d’arredonir, si llegim a Burns, Blasco es ¡“Balasc”! ¿Sera que per la meua condicio de valencià, soc “acientific” per naturalea i en acabant de vore aço ya no me crec res? Pero… continuarem traguent suc als “argumentos de la razón” de Guinot.

Hem de saber, que quan un no cristià es convertia, prenia noms cristians. I com aixo destorbaria la faena “contadora” de catalans de Guinot, en la p.51 del seu llibre diu: “Ara bé, els resultats de les conversions foren molt reduïts” Burns diu en la pag. 37 de “Moros cristians y jueus”: “Hi havia un cert grau de conversions, en aquell moment tant de l’islam com vers l’islam; els dominicans adjetivaren llurs conversions valencianes dient que eren ‘prou considerables’.

¿Com nos aclarirem en estos “cientifics” que no fan mes que contradir-se? Per la “Ordinatio ecclesiae valentinae”, sabem que abans i despres de l’entrada oficial del rei Jaume es produïren no nomes batejos, sino tambe, confirmacions, bodes, soterrars i inclus ordenacions. Vejam-ho: “…quod predictus episcopus de Alberrezino…dabat indulgentiam, contirmaverat, baptizaverat et ordinaverat in ecclesia Sancti Vincentii”. “Quod idem episcopus ordinaverat clericos, baptizaverat, confirmaverat et fecerat nuptias.” “Quod baptizaverat, confirmaverat, et ordines celebraverat, et mortuos sepelierat””Quod baptizaverat duas sarracenas” ¿Quans no cristians canviarien de nom i pendrien noms en romanç? Vejam un eixemple encara que posterior: “Nós havem entés que vós, ab induccions de Manuel Salvador, convers que solia haver nom Mahir Suxén, de Xàtiva...” I un atre “Per part d’En Manuel Torres, convers, olim juheu appellat Aburrabe, ciutadà de Xàtiva…” ¿Quans Torres i Salvadors, estaran en les llistes de catalans de Guinot?

I per a acabar per a hui, hem vist que en la “Ordinatio ecclesiae valentinae”, a mes de batejos, consten ordenacions, confirmacions ¡I bodes! (fecerat nupcias) ¿A qui casava el bisbe d’Albarrasi quan encara, ni el rei en Jaume, havia entrat solemnement en Valencia? ¿Es casaria alguna amazona del seu eixercit? ¿Seria una boda homosexual entre guerrers? ¿O seria alguna boda de cristians valencians, que es lo unic que te trellat? Vegem que tot i per tot, nos parla de la continuitat de la poblacio valenciana i de la mentira de la teoria rupturista que mante una substitucio de la poblacio autoctona per una massa de repobladors.


(III)

Agustí Galbis.- Continuant possant de manifest tant l’incorrecte metodo de treball de Guinot, com el desgavell dels resultats del seu llibre que dona titul a l’articul, començarem parlant hui dels llinages toponimics, es dir aquells que fan referencia a un nom propi de lloc. Per eixemple, nos trobem en “Berengario de Montecathano”, “Petri de Cabeçon”, “Bernardo de Roma”, o “Gomicio de Soria”. Sense dubte, poden representar procedencia, pero no sempre. En “R de Luch, Cesarauguste” o “Berengarius de Montpao, dertusensis”, vegem que el toponim no referix a l’orige. Tambe es frequent, que un toponim en llati, puga referir-se a distintes poblacions. Per eixemple, tenim, que “Aguilo”, pot referir-se tant al de la Conca de Barberà com al d’un llogaret de Daroca, o Cerda/Cerdani, pot referir-se a Cerdenya o a Cerdán en Saragossa. No cal dir, que la “solucio” de Guinot, va unidireccionalment a incrementar el numero de presunts catalans, tal i com demostra Ampar Cabanes en la “Revista de filologia valenciana” que ya hem citat.

Al respecte, resulta misteriosa la rao per la qual els acatalanats mai parlen dels noms en toponims valencians. Vegem-ne una mostra: En el “Diplomatarium II” de Burns trobem en 1258 a “Ade de Paterna” (p.118), a “Petro Vitalis de Algezira” (p.141) i a “Philip(p)o de Denia” (p 216). De 1260 es la cita de “Martino Egidii de Segurbio” (p.356), i de 1261 la de “Mahometo Almorelli” (pag 365-366), que apareix en el llibre del Repartiment com Maomat Morelli (de Morella). En 1262 trobem a “Garsias Petri de Castaylla” (p.447), i el 1263 a “Petrus Çapata de Aliazira” (pp.482-483) i a “Berengario Vives de Morella” (p 541). En “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz trobem en 1242 a, “Martín o Martino de Pichacen”. (p.39) En 1248 es cita a “Mateo de Gavarda” (p.81) i en 1249 parla de “Juan Pérez de Cuyllera” (p.63). De 1258 tenim a “Felipe de Denia” (pp.108-109) i en 1259 tobem a “Juan de Muro”. En 1269 apareixen “Martín Lope de Castalla” i “García Lope o Llop, de Cocentaina” (p.184) i de 1271, “Bonetí de Rafal” (p 203). De 1273 tenim a “Pedro Golmer de Cocentaina” (p 225) i de 1274, a “Pedro Romeu de Cullera” (p 231) i a “Vives, de Valencia”. En el llibre de Ponsoda “El català i l´aragones…”, trobem en la Cocentaina del XIII a “Johan d´Alcoy” (1269), “P Alcoy” (1275), Guillem de Castayla (1275), Marti de Seta (1275), Michel de Valencia (1277), Paschual de Xivert (1277), R de Turbayllos (1295)…

¿Per que estes persones, identificades en toponims valencians no poden ser els descendents dels valencians de l´epoca visigotica, que cristians (els “valentini” de la “ordinatio ecclesiae valentinae), o conversos, seguiren vixquent, de forma majoritaria, en esta terra? La major part d’ells, mantindrien les seuen propietats, llevat d’alguns, que per una necesaria reorganisacio, rebrien noves donacions.

Un atre desficaci de Guinot en el seu llibre, es considerar, que els llinages basats en oficis, malnoms i termens referits a mig ambient son catalans de forma homogenea. A banda de la “repasada” que li dona Ampar Cabanes al respecte, en el treball ya citat, hem de coneixer que un lliterat soterrat en Valencia en l’any 1204 era conegut, segons Ibn Al-Abbar pel malnom de “el sabatayr”, es dir “el sabater”. (Ibn Al-Abbar, Takmila, nº 1426, pp 502-503; Ribera Disertaciones y opúsculos II, p.261). Sense dubte que els seus descendents que podrien haver heretat el malnom, hauràn segut contats per Guinot com a catalans.

Es tambe significatiu que a Guinot, en la busqueda desesperada de catalans, li molesta la presencia occitana, afirmant que “La presencia d’occitans segurs es insignificant” (p.240), afegint que “No hi ha, doncs, una “València occitana” ni d’altres orígens “foscos” o “amagats”. (p.241) ¿I perque li molesta? Trobem la resposta en ‘apartat “La llengua catalana fins a Jaume I”, de Joan Solà, de l’Universitat de Barcelona, que es troba en el llibre “Las lenguas prevalencianas”, quan, parlant de l’occità en relacio al català diu: “és cert que aquestes dues llengües s’assemblen, sobretot en l’època més antiga (i no era, no ha estat, fàcil d’arribar a destriar l’una de l’altra)” Pero Burns, en la p.229 de “El Regne Croat de València”, parlant de Jaume I, naixcut en Montpelier, diu: “Els seus subdits de Montpeller l’havien acompanyat a la croada valenciana i s’havien quedat per instal·lar-se a València en nombre tres vegades superior als de Lleida, i quasi tan gran com els de Barcelona. Els van reservar una secció especial dins la ciutat conquistada”. De nou les contradiccions entre “cientifics”. I la rao de Guinot, per a intentar llevar-se de damunt als occitans, es que tambe els llinages eren pareguts. En la p.330 de la “Historia de la literatura española” de MG Ticknor, traduida per Pascual de Gayangos i Enrique de Vedia, trobem trovadors “que pasaron a España en tiempo de D. Pedro II”, en noms com “Pons Barba”, o “Raimundo de Miraval”. En “Annales du Midi” (p.538), trobem a “Pétri Doménech” i també a “Bertrand Carbonel” o “Bertrans Carbonell”. ¿Quants occitans d’orige, vinguts directament, o indirectament d’unes atres regions d’Espanya, ya “repoblades” i en noms segurament adaptats, hauran passat a engrossar les llistes dels catalans de Guinot? Segur que moltissims.

Ara tornem a la verdadera ciencia. Sabem, que la presunta “ciencia” catalanera havia volgut fer-nos creure als valencians que nomes erem catalans rebordonits de moros, i en els dos articuls precedents, hem vist que una ciencia real, la genetica, nos diu que ni catalans ni moros. Per aixo, hi haura gent, que havent-se cregut la mentira “oficial”, desconcertada, es preguntarà. ¿I d’a on venim els valencians? Deixem que nos contesten els cientifics que han estudiat la “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions”. Traduixc de l’angles: “Historicament, el mar Mediterraneu, ha tingut el paper clau de ruta comercial per a la civilisasio occidental, i ha segut l´escenari de numeroses conquistes, colonisasions i expansions demografiques. La posicio estrategica de Valencia podria haver ajudat a fer d’esta regio un important lloc d’atraccio per als primers portadors de la cultura Neolítica que travessà el Mediterraneu i aplegà a la Peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A.C. (Zilhao 2001). Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns d’ells d’atres parts del Mediterraneu. Per tant, es pot esperar una alta diversidat genetica entre els actuals habitants de la regio de Valencia”. De l’estudi de 15 pobles del Mediterraneu (entre els que es troben els catalans), apleguen a la conclusio de que “Valencia s´alça en el centre de tot el grup de pobles del Mediterraneu, com es veu en els resultats del MDS” (Nonmetric multidimensional scaling), afirmant que “Els resultats sugerixen que el mapa genetic valencià, es hibrit per naturalea, degut segurament a la relativament alta proporcio de mescles en uns atres pobles que han ocupat l’area Mediterranea durant diferents periodos historics”.

I hem de saber que la mescla humana reforça la herencia genetica. Els pobles endogens tendixen a l’atrofia. Pero la nostra condicio de poble obert, no ha d’impedir que guipem des de llunt als enemics. No volem ser descendents ni de traidors a esta terra, ni d’aquells que en la seu pasivitat donen ales ad aquells que volen negar-nos la propia existencia com a poble.

http://www.valenciahui.com/noticia.php/2008/01/03/la_mentira_sobre_els_fundadors_del_regne_2

(i IV)

Agustí Galbis.- L’ardua faena de Guinot espigolant catalans i traguent-los de baix de les pedres, el fa anar a documents del sigle XIV, per a seguir manipulant, i per supost, tot lo que olga a valencià, per ad ell es català. La seua finalitat es que s’ha de trobar justificacio, com siga, al dogma de partida.

I anem a vore mes proves que invaliden el dogma. De la ponencia “Circuitos marítimos de intercambio y comandas mercantiles en Valencia durante la primera mitad del siglo XIV”, del XVIII Congrés d’història de la Corona d’Aragó, a carrec de Antonio José Mira Jódar de l’Universitat de Valencia extraguem que de l’estudi de la “rica documentación de carácter notarial conservada”, de la primera mitat del XIV, es coneixen referencies de 167 comandes mercantils corresponents a 80 operacions. I el resultat de l’arc de relacions comercials es: “En primer lugar los puertos del norte de África (24 operaciones, el 30%): Alcudia, Trípoli, Mostaganem, Túnez, Argel, Bugía, Honein, Alcoll, Bona, Tenes. En segundo lugar la clásica y bien conocida “ruta de las islas”, que enlazaba Mallorca, Cerdeña Sicilia (22 operaciones, el 27%). En tercer término las costas del Languedoc y de la Provenza (17 operaciones, el 21%): Montpellier. Colliure, Aigües Mortes, Marsella. Y por último la zona castellana. especialmente Sevilla (11 operaciones, el 14%). 20 Llama la atención la práctica ausencia de vínculos mercantiles con Cataluña (apenas 2 operaciones, con las ciudades de Barcelona y Girona)” Es dir, quan les relacions comercials havien d’haver segut fluidissimes i “naturals” pels vinculs familiars i d’orige (segons Guinot el 80% de “fundadors” eren catalans), va i resulta que les relacions comercials en els catalans es poden calificar ¡d’inexistents! I es que les mentires cauen per elles a soles, i quan mes grans son ¡mes forta es la baquinada!

Hem de coneixer, que la repoblacio de Valencia ha segut, en general, interessadament magnificada. En el pacte de rendicio de “Çayen Regi, neto Regis Lupi” a Jaume I, consta que “volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”, es dir, que garantia, que els moros que vullgueren, podien quedar-se en les seues propietats (pp.85-86 de “Colección de documentos inéditos para la historia de España”) En l’any 1270, el rei Jaume es queixava de que el numero de pobladors cristians no aplegava a 30.000, pensant que havien d’haver segut 100.000: “e no trobarem que en tot lo regne de Valencia age poblat de Christians oltra XXX milia homens e per ço quan nos havem vist quel regne no ha son compliment d’omens ni de gent, volemlo y fer; car segons semblança nostra ben deuria aver cen millia Christians en el regne de Valencia” (Colección diplomática de Jaime I, el Conquistador, ed. A. Huici, 3 vols, doc. 1.341). Com un numero tan baixet no quadra en les tesis catalanistes, Burns en “El regne croat de València”, diu que el rei en Jaume es referix a caps de familia, rao per lo qual els multiplica per 4, aplegant a 120.000. Segons aixo no s’entendria la queixa de Jaume I, perque 120.000 son mes que 100.000. I si pensem que els 100.000 tambe hem de multiplicarlos per 4, resultaria que Jaume I volia despoblar Arago i Catalunya, respecte de la demografía de les quals diu Guinot: “la població d’ambdós països no arribava al mig milió d’habitants” I tornem a lo de sempre: ¿Cuantes idiotades se poden dir per a justificar lo injustificable? En la p.612 del llibre d’Escolano “Decadas de la Historia de Valencia”, pres de la cronica de Viciana, llegim document del rei Jaume de l’any 1275, traduït del llati, que diu: “…de los cavalleros que dejamos muy pocos hallamos, porque no habían quedado en Valencia sino algunos de los que no tenían heredamientos en Aragón o en Cataluña… E que ninguna cosa de estas cumplieron sino que vendieron los heredamientos que les dimos y con los precios de ellos se fueron. Y otros que dejaron arruinar sus heredamientos por estar ausentes.” Es coneguda l’alta freqüencia de documents de persones en noms cristians que venen propietats a persones en noms musulmans.

Referent a demografia, es interessant coneixer que sobre un 30% del actual territori català, estava en poder dels moros un sigle abans de la conquista de Valencia. Y en l’anterior, practicament un 50%. En el s. VIII, nomes un 15%, o no fon conquistat pels moros, o fon recuperat molt pronte pels francs. Seguint les teories “repobladores” dels catalanistes, ¿A on esta la poblacio autoctona? L’Enciclopedia Catalana, diu d’El Ripollès, comarca catalana fronterera en França que en 880, “va tenir com a tasca principal repoblar i reorganitzar aquestes terres”. ¿Hem de creurenos que eixe 15% va repoblar tota la Catalunya actual, tot el Regne de Valencia i segon alguns (Muntaner) inclus Murcia? ¿Seguirien algun sistema de cria de catalans com el de les gallines en gabies? I es que les teories rupturistes i de desplaçaments globals de poblacions no tenen ni el minim soport i ultimament han segut desacreditades per la genetica.

Una ultima pinzellada d’un tema relacionat en la genetica, es el de l’index cefalic. Es calcula per la relacio entre l’amplaria i la llargaria maxima del cap. Del “Mapa del índice cefalométrico en España por F. Oloriz” (Madrid 1894), s´extrau que les tres provincies valencianes, son les uniques d’Espanya que es troben dins del marge entre 76 i 76,99. Les tres provincies aragoneses es troben entre 77 i 77,99. De les quatre provincies catalanes, Barcelona, Girona i Lleida superen els 78 i Tarragona es troba entre 77 i 77,99. Les atres provincies que fiten en el Regne de Valencia Conca, Albacete i Murcia, superen els 78. Al respecte, hem de saber que en l’any 2002, l’articul “A reassessment of human cranial plasticity: Boas revisited” de Corey S. Sparks i Richard L. Jantz trobà que “Results indicate the relatively high genetic component of the head and face diameters” es dir, que els resultants indiquen que la forma del cap te un component genetic relativament alt.

Com hem vist, els “coneiximents” de Guinot, del sigle passat, s’han convertit en aigua passada (i bruta per l’intent de manipulacio que amaguen). La genetica del s. XXI, li ha pegat un bon carchot ¿Informarà als seus alumnes dels nous coneiximents”. Ho dubte.

I a modo de conclusio, i per a tancar esta serie d’articuls, contestem a la pregunta ¿D’a on descendim els valencians? I segons lo expost, els valencians descendiriem del homens del paleolitic que dibuixaven en la Cova de la Sarga, dels homens del postpaleolitic que pintaren en el Barranc de les Dogues, dels homens del neolitic que imprimiren ceramica en la Cova de l’Or, dels homens del eneolitic que feen figures antropomorfiques en la Cova de la Pastora, dels homens que crearen la cultura del Argar i la cultura del Bronze valencià, dels homens de l’edat del Ferro que feen les puntes de flecha de la Penya Negra, de l’influencia fenicia, dels ibers (contestans, edetans i ilercavons) que feren el guerrer de Moixent i la dama d’Elig, dels romans que fundaren Valentia, dels visigots que nos deixaren el conjunt monumental de Ribarroja del Turia, dels pocs araps, berebers i en general nortafricans que vingueren a la peninsula el 711, de la minoria de “conquistadors” que vingueren en Jaume I i es quedaren aci, (navarros, aragonesos, lleitadans, catalans, occitans…) i de tots els que historicament han vingut a treballar en esta terra, i que han segut ben acollits nomes en la condicio de respectar als valencians.

Todos los logos y marcas son propiedad de sus respectivos dueños. Los comentarios son propiedad de quienes los escriban, lo demás 2002 por mi.
Cronología histórica de la Lengua Valenciana
RACV , Real Academia

Puedes poner en tu web nuestras noticias usando el backend.php o ultramode.txt

Web de Teresa Puerto Ferre.



:: fisubsilver shadow phpbb2 style by Daz :: PHP-Nuke theme by coldblooded (www.nukemods.com) ::