LLENGUA VALENCIANA (pág.5)
Sigles XII y XIII
ARNAU de VILANOVA
Front a l’ortodoxia de Sant Pere Pascual contem en la heterodoxia polifacetica del mege valencià Arnau de Vilanova del que es coneixen varies obres en Llengua Valenciana. Naixque en la Vilanova del Grau en el moment de la conquista de Valencia i aplegà a dominar el llati, grec, arap i valencià. Es u dels personages mes particulars de l’historia lliteraria valenciana i u dels homens mes influents en la Corona d’Arago per la seua relacio en els reis i papes del moment. Va eixercir en Valencia, ademes de ser el mege de Pere III el Gran.
En 1299 fon embaixador en Paris en la missio de recuperar la Vall d’Aran per a la Corona d’Arago, en mans dels francesos per dret de conquista. Te mig centenar d’obres teologiques en llati i valencià, entre elles el “Rahonament d´Avinyo” (1310) a on critica la deixadea de la cort pontificia. LA LLENGUA VALENCIANA era el seu idioma matern i es famos el seu “Antidotarum” escrit mentres eixercia docencia en l’Universitat de Montpellier. Es un tractat de farmacologia sobre la preparacio de medicaments. Les seues obres cientifiques les escrivia en llati, idioma al que va traduir de l´arap -que coneixia perfectament- les obres de Avicena, Abuçale, etc.., recurrint al valencià en les destinades al gran public.
En la “Informacio espiritual” (1310) matisa la seua estrategia dirigida a buscar ajuda en el poder monarquic per a la reforma de l’Iglesia. La “Confessio de Barcelona” (1305) es un manifest d’autodefensa pronunciat davant del rei Jaume II, en la ratificacio de les seues idees, despres de ser condenat per la Sorbona. La “Lliço de Narbona” (1305) s’assenta en les tesis de la pobrea evangelica, tan cara als reformadors.
Donis Guinot, notari de Valencia, i la seua obra mes important, “Obra figurativa ab rims estaramps en lahor del Rey” el menciona i Ferrer Bigné el cita en una composicio inserta en el “Cancionero de París” i el considera contemporaneu a Jaume I.
En els inicis de l’expansio valenciana, les arrels de la qual hi ha que buscar-les en el sigle XIV, el panorama lliterari comença a animar-se en nous noms.
LA POESIA .
En el terreny de la poesia, mentres l’influencia del Midi provençal s’impon per les terres
catalanes, el Regne de Valencia trenca en esta dependencia i, a lo llarc del regnat de Pere el Cerimonios i de Joan I, crea les bases d’una poesia autoctona dotada de major llibertat creativa i que marcarà la propia evolucio i personalitat.
Dos corrents poetiques paraleles ocupen la vida lliteraria: una culta, desenrollada al voltant de la Cort i en alguns tocs provençals al principi, i una atra de caracter popular lligada intimament a l’us de la llengua valenciana.
Lo mateix que ha passat en moltes lliteratures migevals, mentres la produccio culta s’ha conservat, la major part de la produccio popular en llengua autoctona s’ha perdut. De qualsevol manera se veu que inclus la poesia culta valenciana va deixant el llastre provençal per a seguir els passos de la poesia popular, revestint-se de les traces caracteristiques que forjaran la seua personalitat genuïna.
========================================
LLENGUA VALENCIANA .
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I d’AUTORS:
SIGLE XIII
Al-Sagundí (principis del XIII): La Risala o Elogio del Islam español. Replegat per Julian San Valero: “El Pueblo del Reino de Valencia” /“Configuración de la personalidad valenciana”. Valencia, 1987. Del Cenia al Segura.) :
“Valencia es la llamada por sus muchos jardines el ramillete de Al Andalus. Su Ruzafa es uno de los más bellos sitios de placer de la tierra. En esta región está la célebre Albufera, llena de luz y de brillo, y se dice que, a causa del reflejo del sol, en esta Albufera, es tan abundante la luz en Valencia, hasta el punto de caracterizarse por eso. Entre los productos principales de la tierra está el brocado valenciano que es exportado a las regiones del Magrib. No falta en ella sabios, ni poetas, ni caballeros que resistan valerosamente la vecindad de los enemigos, y apuran en ella la copa de los placeres mezclados con las desgracias. Sus habitantes son las gentes demás pura conducta, de religiosidad más firme, de amistad más constante y los más compasivos con el estranjero.”
En el “Vocabulista in Arábico”, atribuit a R. Martí (publicat per Schiaparelli, l’unic manuscrit perteneix a la Bib. Riccardiana de Florencia, S.XIII), trobem paraules valencianes com :
“Febrer”, “Abril”, “Agost”, “aljama”,“bess” (bes), “conil” (conill), “forca”, “imblic” (melic), “mandil”, “lop” (llop), “falya” (falla), “panich” (paniç), “ya”, “rachchim” (raïm)…..
Alguns antroponims que consten en el Llibre del Repartiment: “Acen axatebi”(Xativa), “Ali Corriola”, “Aven Bona”, “Avendona”, “Avenvives” “Axogorbi” (Sogorp)“Fori antiqui Valentiae”.
Encara que en redactats en llati, trobem veus del romanç valencià:
“regalicia”, “baines”, “grayles” (graelles), “canters”, “formage”, “forreylats” (forrellats), “cobertors”, "blanquet”, “sedaz” (sedaç), “alquitra”, “boix”…
===========================================================
DOCUMENTS en IMAGES :
1. 1226 Jaume I concedix a D. Blasco de Alagón totes les terres que puga conquerir als musulmans
2. 1229 (30 d’abril) Pacte en Calatayut entre Jaume I i Abú Zeid, per a recuperar les terres valencianes expoliades per Zaiyán. A.C.A., Perg. 373.
3.. 1232 (Perol, 30 de giner), Abú Zeid renuncia als seus drets sobre Valencia a favor de Jaume I.
4. 1238 (Russafa, 28 de setembre), Jaume I i Zaiyán firrmen la capitulacio de Valencia.