MOZARABES/CRISTIANOS VALENCIANOS ANTES de la RECONQUISTA del REINO(1238)

REINO de VALENCIA  (bilingüe  LLENGUA VALENCIANA/ESPAÑOL):

MOZARABES/CRISTIANOS VALENCIANOS ANTES de la RECONQUISTA del REINO(1238)

Agustí Galbis

\"http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/01826185650146165220035/15039_pag41.jpg\"Asistimos hoy  al desmontaje definitivo de la teoría catalanista que mantiene el inexistencia de los cristianos valencianos prejaiminos, con la única finalidad de propugnar falsas sustituciones de un pueblo (el valenciano)   y falsas importaciones de lengua (el catalaní) .


Lo haremos, gracias a una documentación excepcional que ha tenido la amabilidad de facilitarme Dª Paquita Llosa, presidenta del associación “Valencia Cultural-Vía Augusta y Camino de San Vicente Mártir”. Se trata de unas cartas en latín del papa Gregorio IX, coetáneo de la reconquista de Valencia procedentes de la Biblioteca Vaticano.

La que hoy nos interesa, se encuentra referenciada como: Riego. Vat 19 f 68 rº y vº.  Una transcripción de la carta u otra versión de ella, fue publicada el año 1747 en la p 199 del “Tomus secundus” de los “Annales ecclesiastici Caesaris Baronii”, referenciada como Greg. Lib. 12. eh. 363. Para el texto que reproduciremos, gastaremos la transcripcio de Pérez Vilatela.                                                /…..

\"http://knol.google.com/k/-/-/y8rdukcphkxa/oiwnvs/gl0061.jpg\"Según los “Annales”, la carta va dirigida a todos los fieles de las provincias de Arles, de Aix, de Narbona, de Tarragona, de Genova y de Auch o Gers “Universis Christi fidelibus por Arelatensem, Aquensem, Narbonensem, Terraconensem, Januensem & Auxitanam provincias constitutit”. Podría pensarse que el Papa la dirige a los que consideraba más implicados en la reconquista y que compartían en Valencia una similar base lingüística.


En primer lugar, para situar temporalmente la carta de Gregorio IX, debemos saber que se encuentra fechada como “Datum Lateran. VINO idus jannar. Ann. XII”, datació que se corresponde en el día 7 de enero de 1238. Nos encontramos, por lo tanto, en un tiempo anterior al sitio de la ciudad de Valencia por las tropas de Jaime I, que comenzó el 22 de abril de 1238.


Refiriéndonos al iglesia valenciana en general, es significativo que,  en el documento que estudiamos, el Papa se encarga de dejar bien claro, que la misión de la reconquista, no es establecer o crear una nueva iglesia, sino liberar, conservar y ampliar los derechos de una iglesia preexistente. Por eso habla de la liberación del iglesia valenciana “liberatione Valentiane ecclesie”, o de conservar los derechos de esa iglesia “iuribus conservandam dicta ecclesia Valentianam”. En resumen, se trata de ordenar la iglesia valenciana, por lo que, en su día, viéramos documentos que formaban parte del proceso para la “Ordinatio ecclesiae Valentinae” (ver “Los cristianos valencianos que encontró Jaime I”). En carta fechada en “Anagmiae non. Julii ann. XIII”, y por lo tanto de 1239 el papa Gregorio proclamó que la iglesia valenciana de ese tiempo era heredera de la iglesia valenciana del tiempo del imperio romano, resultado de una continuidad, cuando dice: “…quod quídam Imperatores Romero concesserunt ecclesiae Valentinae civitatem Valentinam cum subditis & territorio & quidquid infra ejus ambitum & extra in toto episcopatu Valentino continetur…” (p. 227 de los “Annales”).


Pero lo mes importante de la carta se que se dedica, practicamente en exclusiva, a los cristianos valencianos que vivían en el Reino de Valencia, previament al cambio de poder que  supuso la reconquista de Jaime I. Para entender su contenido es necesario saber que está documentado que muchos señores feudales, cuando tomaban el territorio que se encontraba “sots señoría de moros”, si habían cristianos autóctonos o mossaraps, sin mirar por el, les hurtaban las propiedades y en ocasiones los esclavizaban. Seguramente por ese motivo, los cristianos valencianos no las tendrían todas, en relación  al trato que iban a recibir por parte de los cristianos forasteros de la tropa de Jaime I. Puede ser que ya hubieran visto cosas no demasiado agradables en territorio del norte valenciano. Por eso podría lanzarse la hipótesis que un grupo de cristianos valencianos prejaiminos, fueran a ver al Papa, induciéndole a que escribiere la carta que comentamos, con el fin  de obtener un trato adecuado por parte del nuevo poder establecido o que iba a establecerse. Algunas expresiones que constan en la carta, su estructura, y el detallado conocimiento que demuestra el Papa de las características de estos cristianos, podrían llevarnos ad esa conclusión.


Si hablamos de algunas expresiones que podrían confirmar el viaje de los cristianos valencianos prejaiminos a ver al Papa, encontramos por ejemplo que dice de ellos, que se habían presentado en alegría desde mes allá de Tíber “presentibus gaudii Tibera fugite”. (en la copia de los “Annales” consta “praesentis gaudii ubera huiré” ; ubera = vado ¿ del Ebro?). En ocasiones, parece que el Papa transmite en directo las “suplicas” que le harían los cristianos valencianos, como cuando nombrándolos como “celadores de la fe” escribe que “Zelatoribus fidei clamore valido suplicatur…”.

 

\"http://4.bp.blogspot.com/_MXoNslh-bP8/SxvdwY790WI/AAAAAAAABbo/0kxlbw8dbSI/s400/IMG_0603.JPG\"Entrando en la estructura de la carta, podríamos dividirla en tres partes. En la primera de ellas, el Papa se congratula por el reencuentro de los cristianos valencianos en el iglesia romana. En una segundo parte, les pega un buen repaso, seguramente extremando la realidad para  dar satisfacción a lo que querrían sentir los “conquistadores”, reprochándoles faltas y pecados “abominables”, diciéndolos que por ese motivo se merecerían la servidudumbre. Finalmente les abre los brazos de la iglesia, reconociendo su valor y sacrificio. Analizando cada una de las tres partes, comprobaremos que el Papa Gregorio IX, poseia un conocimiento detallado de estos cristianos valencianos, seguramente transmitidos por ellos mismos.


En la primera parte, el Papa se refiere a los cristianos valencianos como aquellos que por encima de la opresión “súper oppresionem”, preocupados por la fe católica “doletis catholica fidei”, habían ido desde más allá del Tíber “Tibera fugite” y se habían presentado en gozo “presentibus gaudii”, anhelando quedar llenos de consolación  divina “divina cupitie conssolatione repleti”. Dice que el mi cristiano debía alegrarse, porque unas ovejas de Cristo “ovis Christi” que se habían alejado por el desierto “longo tempore abevarraverat por desertum”, volvían al ganado del Señor “reducta este ab ovile dominicum”. Compara a los cristianos valencianos en una gavilla perdida que debía ser juntada a los tesoros del cielo “quia diagmam revivenimus perditam thesauris celestibus congerendam”.


En el segundo parte el papa Gregorio IX, pone de manifiesto que el cristianismo valenciano se encontraba bastante lejos del ortodoxia católica que él representaba. Refiriéndose a los cristianos valencianos como habitantes que perduran en su tierra del Reino de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suizo quien terram eius…”, dice que tenían creencias que considera abominaciones propias de pecadores “creditur peccatorum abominatione repleverant”, diciendo que se habían alejado de la correcta interpretación del Santo Testamento “a testamento sancto recesserant”. Nos hace saber que descansaban en sábado, “a suizo quiescentes excessibus sabbath celebraret”,  por lo que nombrándoles mujeres peregrinas “feminis peregriné”, (en el Antiguo Testamento, los partidarios de Nehemies, expulsan a las “mujeres peregrinas” o extranjeras por causar la descohesión de grupo), les dice que deben hacer la penitencia de entregarse al lloro los domingos “por poenitentiae fletum sit dominici placabilem redderet”. Concluye en esta parte el papa Gregorio IX, que por todas estas cosas, los cristianos valencianos se merecían la espada venida del exterior, así como ser dados en cautivitat “datis in captvitatem te gladium meruit externum”. Habla de ser sujetos al yugo de la servidumbre de los hierros del faraón “ferrea Pharaonis servitute compressum iugo subjectum”.


Finalmente, en la tercera parte, refiriéndose a los cristianos valencianos, como celadores de la fe “zelatoribus fidei” afirma que suplican y claman con razón  “clamore valido suplicatur”, que dieran auxilio y ayudaran cuando fueran liberados, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, no haciendo insidias para mantenerse junto a los paganos “ne insidiarum eh religetur iterum compedibus paganorum”. Dice el Papa, que para que el sufrimiento de los cristianos valencianos, representado por su sudor y su sangre, no resultara inútil, la iglesia les extendía adelante los brazos, manteniendo que no debían ser sometidos a las cadenas de una nueva servidumbre. “attendentes quien labor tanti sudoris & sanguíneos non solum reddetur inutilis si ecclesie prefate brachia iterato catena constringeret pristine servitutis”. Afirma que el pueblo de Cristo incurriría en oprobio si actuara al contrario con  el único objetivo de matener  y retener el Reino de Valencia, “siete ej hoc quod absit obprobitum incurreret Christi populus sempiternum ad defendendum te retinendum regnum predictum”.


Aunque para concretar detalles sobre el documento de que hablamos y eliminar seguras inexactitudes, deberemos esperarnos al trabajo que prepara Luciano Pérez Vilatela, está bastante claro que ya podemos extraer conclusiones.


La primera de ellas se que se refuerzan y confirman todas las pruebas sobre el existencia de los “valentini”, “illi de Valentía” o “illi quien erant Valentie”, cristianos valencianos que nos presenta la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae Valentinae” (ver “Los cristianos valencianos que encontró Jaime I”). Se confirma que estos cristianos valencianos ayudarán a Jaime I a sacar Valencia del poder musulmán, así  como su capacidad de acció, manifestada en la traducción  del texto árabe referido al acto de entrega de Zayyan a Jaime I de la ciudad de Valencia, reproducido en las pp. 90 y 91 del libro “La Valencia musulmana”, según la que, los cristianos valencianos, celebraban procesiones por las calles de la ciudad de Valencia, “miedo laso callas llevando la cruz”, y organizaban ataques a los judios, “en venganza de lo que hicieron cono el Mesías” (ver “Los cristianos valencianos desde el Cid  a Jaime I”).


Pero ante el cúmulo de pruebas que demuestran el existencia de un pueblo valenciano cristiano prejaimino, es previsible que los catalanizados de siempre, no pudiendo negarlo, pasan a decir que eran cuatro gatos. Por eso, necesitaremos de un nuevo artículo para constatar la existencia de cristianos valencianos en épocas inmediatamente  anteriores a Jaime I, tanto en la ciudad de Valencia, como en Almenara, en Olocau, en Alzira, en Xàtiva y en Dénia. Y seguro que si se buscara más, los encontraríamos en mes lugares.


No esperamos que lo hagan los ínclitos profesores universitarios de rigor, a los que seguramente, el deslumbramiento por todo lo catalán, los anula por completo la luz del cerebro, demostrando su incapacidad para investigar nada, limitandose a repetirse entre ellos, como cotorras.


¿O es que cuando ven dinero, no ven más que estrellitas? Hay que darles muy fuerte con argumentos a todos aquellos “sabuts” que pretenden destruirnos, negando el origen valenciano de nuestro pueblo y de nuestra LENGUA VALENCIANA.


== (versió del texte en LLENGUA VALENCIANA)

REGNE DE VALENCIA:


ELS MOSSARAPS/CRISTIANS VALENCIANS AVANS de la RECONQUESTA del REGNE(1238)


Agustí GALBIS


\"http://www.gav-valencianistes.com/imagens/llibres/gL0089.jpg\"Hui asistirém al desmontage definitiu de la teoria catalanista que manté l’inexistencia dels cristians valencians prejaumins, en l’unica finalitat de propugnar falses substitucions de poble i falses importacions de llengua.


Ho farem, gracies a una documentacio excepcional que ha tingut l’amabilitat de facilitar-me Paqui Llosà, presidenta de l’associacio “Valencia Cultural-Vía Augusta y Camino de San Vicente Mártir”. Es tracta d’unes cartes en llati del papa Gregori IX, coetaneu de la reconquista de Valencia procedents de la Biblioteca Vaticana. La que hui nos interessa, es troba referenciada com: Reg. Vat 19 f 68 rº i vº. Es de justicia dir que Paqui Llosà, en nom de l’associacio nomenada, es feu carrec tant de conseguir una copia del document, com d’assumir una part simbolica del cost economic de la seua transcripcio i traduccio que tingue l’amabilitat de fer el academic i doctor en Historia, Luciano Pérez Vilatela. Posteriorment, he pogut comprovar que una transcripcio de la carta o una atra versio d’ella, fon publicada l’any 1747 en la p 199 del “Tomus secundus” dels “Annales ecclesiastici Caesaris Baronii”, referenciada com Greg. Lib. 12. ep. 363. Per al text que reproduirém, gastarém la transcripcio de Pérez Vilatela, sent que entre una i l’atra existixen chicotetes diferencies.


Segons els “Annales”, la carta va dirigida a tots els fidels de les provincies d’Arles, d’Aix, de Narbona, de Tarragona, de Genova i d’Auch o Gers “Universis Christi fidelibus per Arelatensem, Aquensem, Narbonensem, Terraconensem, Januensem & Auxitanam provincias constitutit”. Podria pensar-se que el papa la dirigix als que considerava mes implicats en la reconquista i que compartien en Valencia una similar base llingüistica.


En primer lloc, per a situar temporalment la carta de Gregori IX, hem de saber que es troba datada com “Datum Lateran. VI idus jannar. Ann. XII”, datacio que es correspon en el dia 7 de giner de 1238. Nos trobem, per tant, en un temps anterior al siti de la ciutat de Valencia per les tropes de Jaume I, que escomençà el 22 d’abril de 1238.

(Crismón Mossarap:)


\"http://blogs.que.es/blogfiles/mozarabe/130607_CRISMON_ORO.gif\"Referint-nos a l’iglesia valenciana en general, es significatiu que en el document que estudiem, el papa s’encarrega de deixar ben claret, que la missio de la reconquista, no es establir o crear una nova iglesia, sino lliberar, conservar i ampliar els drets d’una iglesia preexistent. Per aixo parla de la lliberacio de l’iglesia valenciana “liberatione Valentiane ecclesie”, o de conservar els drets d’eixa iglesia “iuribus conservandam dicta ecclesia Valentianam”. En resum, es tracta d’ordenar l’iglesia valenciana, per lo que, en el seu dia, verem documents que formaven part del proces per a la “Ordinatio ecclesiae Valentinae” (vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”). En carta datada en “Anagmiae non. Julii ann. XIII”, i per tant de 1239 el papa Gregori proclamà que l’iglesia valenciana d’eixe temps era hereua de l’iglesia valenciana del temps de l’imperi romà, resultat d’una continuïtat, quan diu: “…quod quidam Imperatores Romani concesserunt ecclesiae Valentinae civitatem Valentinam cum subditis & territorio & quidquid infra ejus ambitum & extra in toto episcopatu Valentino continetur…” (p. 227 dels “Annales”).


Pero lo mes important de la carta es que es dedica, practicament en exclusiva, als cristians valencians que vivien en el Regne de Valencia, previament al canvi de poder que va supondre la reconquista de Jaume I. Per a entendre el seu contingut es necessari saber que està documentat que molts senyors feudals, quan prenien el territori que es trobava “sots senyoria de moros”, si hi havien cristians autoctons o mossaraps, sense mirar pel, els furtaven les propietats i en ocasions els esclavisaven. Segurament per eixe motiu, els cristians valencians no les tindrien totes, en relacio al tracte que anaven a rebre per part dels cristians forasters de la tropa de Jaume I. Pot ser que ya hagueren vist coses no massa agradables en territori del nort valencià. Per aixo podria llançar-se l’hipotesis que un grup de cristians valencians prejaumins, anaren a vore al papa, induint-lo a que escriguera la carta que comentem, en la finalitat d’obtindre un tracte adequat per part del nou poder establit o que anava a establir-se. Algunes expressions que consten en la carta, la seua estructura, i el detallat coneiximent que demostra el papa de les caracteristiques d’estos cristians, podrien dur-nos ad eixa conclusio.


Si parlem d’algunes expressions que podrien confirmar el viage dels cristians valencians prejaumins a vore al papa, trobem per eixemple que diu d’ells, que s’havien presentat en alegria des de mes alla de Tiber “presentibus gaudii Tibera fugite”. (en la copia dels “Annales” consta “praesentis gaudii ubera fugire” ; ubera = gual ¿de l’Ebre?). En ocasions, pareix que el papa transmet en directe les “supliques” que li farien els cristians valencians, com quan nomenant-los com a “zeladors de la fe” escriu que “Zelatoribus fidei clamore valido suplicatur…”.

 

Entrant en l’estructura de la carta, podriem dividir-la en tres parts. En la primera d’elles, el papa es congratula pel retrobament dels cristians valencians en l’iglesia romana. En una segon part, els pega un bon repas, segurament extremant la realitat pera  donar satisfaccio a lo que voldrien sentir els “conquistadors”, retraguent-los faltes i pecats “abominables”, dient-los que per eixe motiu es mereixerien la servitut. Finalment els obri els braços de l’iglesia, reconeguent el seu valor i sacrifici. Analisant cada una de les tres parts, comprovarém que el papa Gregori IX, poseia un coneiximent detallat d’estos cristians valencians, segurament trasmes per ells mateixos.


En la primera part, el papa es referix als cristians valencians com aquells que per damunt de l’opressio “super oppresionem”, preocupats per la fe catolica “doletis catholica fidei”, havien anat des de mes alla del Tiber “Tibera fugite” i s’havien presentat en goig “presentibus gaudii”, anhelant quedar plens de consolacio divina “divina cupitie conssolatione repleti”. Diu que el mon cristia havia d’alegrar-se, perque unes ovelles de Crist “ovis Christi” que s’havien alluntat pel desert “longo tempore abevarraverat per desertum”, tornaven al ramat del Senyor “reducta est ab ovile dominicum”. Compara als cristians valencians en una gavella perduda que havia de ser ajuntada als tesors del cel “quia diagmam revivenimus perditam thesauris celestibus congerendam”.


En la segon part el papa Gregori IX, posa de manifest que el cristianisme valencià es trobava prou llunt de l’ortodoxia catolica que ell representava. Referint-se als cristians valencians com a habitants que perduren en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, diu que tenien creencies que considera abominacions propies de pecadors “creditur peccatorum abominatione repleverant”, dient que s’havien alluntat de la correcta interpretacio del sant testament “a testamento sancto recesserant”. Nos fa saber que descansaven en dissabte, “a suis quiescentes excessibus sabbath celebraret”,  per lo qual nomenant-los dones peregrines “feminis peregrini”, (en l’Antic Testament, els partidaris de Nehemies, expulsen a les “dones peregrines” o estrangeres per causar la descohesio de grup), els diu que han de fer la penitencia d’entregar-se al plor els dumenges “per poenitentiae fletum sit dominici placabilem redderet”. Conclou en esta part el papa Gregori IX, que per totes estes coses, els cristians valencians es mereixien l’espasa vinguda de l’exterior, aixina com ser donats en cativitat “datis in captvitatem et gladium meruit externum”. Parla de ser subjectes al jou de la servitut dels ferros del faraó “ferrea Pharaonis servitute compressum iugo subjectum”.


Finalment, en la tercera part, referint-se als cristians valencians, com a zeladors de la fe “zelatoribus fidei” afirma que supliquen i clamen en rao “clamore valido suplicatur”, que donaren auxili i ajudaren quan foren lliberats, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, no fent insidies per a mantindre’s junt als pagans “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. Diu el papa, que per a que el patiment dels cristians valencians, representat pel seu suor i la seua sanc, no resultara inutil, l’iglesia els estenia avant els braços, mantenint que no havien de ser somesos a les cadenes d’una nova servitut. “attendentes qui labor tanti sudoris & sanguinis non solum reddetur inutilis si ecclesie prefate brachia iterato catena constringeret pristine servitutis”. Afirma que el poble de Crist incurriria en oprobi si actuara al contrari en l’unic objectiu de matindre i retindre el regne de Valencia, “set ex hoc quod absit obprobitum incurreret Christi populus sempiternum ad defendendum et retinendum regnum predictum”.


Encara que per a concretar detalls sobre el document de que parlem i eliminar segures inexatituts, haurem d’esperar-nos al treball que prepara Luciano Pérez Vilatela, esta prou clar que ya podem extraure conclusions. La primera d’elles es que es reforçen i confirmen totes les proves sobre l’existencia dels “valentini”, “illi de Valentia” o “illi qui erant Valentie”, cristians valencians que nos presenta la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae Valentinae” (vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”). Es confirma que estos cristians valencians ajudaren a Jaume I a traure Valencia del poder musulmà, aixina com la seua capacitat d’accio, manifestada en la traduccio del text arap referit a l’acte d’entrega de Zayyan a Jaume I de la ciutat de Valencia, reproduit en les pp. 90 i 91 del llibre “La Valencia musulmana”, segons la qual, els cristians valencians, celebraven processons pels carrers de la ciutat de Valencia, “por las calles llevando la cruz”, i organisaven atacs als judeus, “en venganza de lo que hicieron con el Mesías” (vore “Els cristians valencians des del Cit a Jaume I”).


Pero davant de l’acumulacio de proves que demostren l’existencia d’un poble valencià cristià prejaumi, es previsible que els acatalanats de sempre, no podent negar-ho, passen a dir que eren quatre gats. Per aixo, necessitarem d’un nou articul per a constatar l’existencia de cristians valencians en epoques inmediatament anteriors a Jaume I, tant en la ciutat de Valencia, com en Almenara, en Olocau, en Alzira, en Xativa i en Denia. I segur que si es buscara mes, els trobariem en mes llochs. No esperem que ho facen els inclits professors universitaris de rigor, als qui segurament, l’enlluernament per tot lo català, els anula per complet la llum del cervell, demostrant la seua incapacitat per a investigar res, llimitant-se a repetir-se entre ells, com a cotorres. ¿O es que quan miren diners, nomes veuen que chirivites? Arreem-los ben fort en arguments a tots aquells “sabuts” que pretenen destruir-nos, negant l’orige valencià del nostre poble i de la nostra llengua valenciana.