Sigle XIV. L’assentament de la LLENGUA VALENCIANA (cont.)
AUTORS (2ª part)
FRANCESC EIXIMENIS
Francesc Eiximenis (1325-1409) es un franciscà catala, de Girona, que es forma en Oxford, Paris i Colonia fins a que en 1383 s’instala en Valencia i depren la LLENGUA VALENCIANA. En els seus escrits podem llegir la distincio clara que fa entre el seu catala (dialecte del Provenzal) i la LLENGUA VALENCIANA i el seu interes personal per a deprende la nostra llengua, per ser la de major prestigi en aquell moment.
Una de les seues obres mes conegudes: Final del Proemi del “Art del Ben Morir”, en la que, al final del proemi de l’edicio feta en Barcelona en l’any 1507, Eiximenis diu: …he desliberat traure´l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana e manifest estil”
En una edicio anterior (1491), Francesc Eximenis, afirmava: “deliberé de traure’l segons la posibilidad del meu pobre entendre en lenguaje català clar e manifest estill”; pero en l’edicio barcelonina de 1507 del mateix opuscul, feta a la vista de la valenciana de 1497, la susdita frase la rectifica i apareix aixina: “…he desliberat traure´l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana e manifest estil.
La Llengua Valenciana era la de major prestigi en aquell moment puix que tot el mosaic de dialectes catalans eren dialectes derivats del Provençal. Pero el procés de suplantacio denominativa pels editors ya apuntava intencions …
Este franciscà gironi, Francesc Eiximenis, es tambe un atre important exponent de la prosa religiosa-didactica d’este periodo. La seua figura te una important dimensio publica puix, ademes de la seua exquisita educacio cosmopolita, ya nomenada (Valencia, Oxford, Paris, Colonia), i del respecte real i papal que gojà, arribà a ser conseller de la municipalitat de Valencia a finals del sigle XIV. Autor prolific, escrivi diferents tractats didactics, sempre dins dels canons de la ortodoxia i fent gala de la metodologia tomista. La seua obra maxima “Lo Crestià” (1379) es una “suma” didactica-religiosa al voltant de totes les coses de la terra.
Mes populars foren el “Llibre dels anfles” i el “Llibre de les dones” (tractat de la dona perfecta, en el que s’inspirà l’Archiprest de Talavera per a la seua satira). El seu “Tractat de contemplacio”, el “Regiment de la Cosa Publica” i el “Dotzè del Chrestià”, estan dedicades a les autoritats valencianes i en elles expon la seua teoria politica que gojà de singular aceptacio entre els agermanats.
Encara que les seues obres siguen excesivament minucioses, en el seu estil destaquen les notes de realisme costumiste, de popularisme i de espontaneitat. I, seguint la llinia migevalista, no falten els “exempla” en els que ilustra la teoria per a fer-la assequible a tots. Junta, de forma molt migeval l’erudicio: cadascuna de les seues afirmacions arrastra un aluvio de senyes i cites que la avalen, encara que moltes de les seues “proves irrefutables” pequen de chocants i candides.
Sent gironi, en les seues obres, proclama que escriu o traduix “en nostra lengua vulgar valenciana” i el catalanisme utilisà les seues acientifiques afirmacions (contingudes en “El Regiment de la Cosa Publica”) com a punt de partida de que una majoria dels conquistadors que vingueren en Jaume I foren catalans. Dites FALSES afirmacions foren represes, a lo llarc dels sigles succesius, per diferents autors que, carents de la mes elemental tecnica notarial i investigadora, volgueren canviar la realitat historica del “romanç valencià” per a substituirlo per qualsevol dels numerosos dialectes provençals que dominaren la catalana “Marca Hispanica”, adjudicant-se aixina, erroneament, la propietat de la nostra historica Llengua Valenciana.
Afortunadament per als valencians –i com ya hem dit anteriorment- la tecnica investigadora del catedratic i historiador N’Antoni Ubieto Arteta i els archius historics, han permes l’estudi contrastat dels noms catalans que vingueren a la conquista -i que consten en el “Libre de Repartiment”- en els noms catalans que se “aveïnaren” (es quedaren) en el Regne de Valencia i que consten en els “Libres de Avehinaments”: els ridiculs percentages de catalans que vingueren (vore capitul 4.Sigle XIII) tiren per terra les fantasioses teories d’Eiximenis i les edicions falsificades de les seues obres, fetes posteriorment per l’archiver catala Próspero Bofarull en el sigle XIX .
SANT VICENT FERRER
La figura mes gran que ompli esta segona part del sigle XIV es la del predicador valencià Sant Vicent Ferrer que irromp en la vida publica en la seua vehement oratoria i la profunditat i el pes de la seua paraula. Sant Vicent començà u dels apostolats mes intensos del final de l’Edat Mija en el context d’una cristiandat dividida pel Cisma d´Avinyo, en la Guerra dels Cent Anys en França, els gibelins lluitant en Italia, l’herejia anglicana en tota Gran Bretanya, els turcs amenaçant a Europa i la “pesta negra” aguaitant en onades exterminadores.
En Valencia, les lluites entre les dos families enfrontades, els Centelles i els Vilaragut, estaven en el seu maxim apogeu, els assalts a la juderia eren freqüents (1391) i els cristians estaven dividits entre els dos Papes: Urbà IV i Climent VII. Sant Vicent, . ll del notari Guillem Ferrer i de Constança Miquel, es sent atret per l’orde dels Dominics. Fruï d’una ilustrada educacio plural. En les lluites pontificies fon partidari del Papa d’Avinyo i colaborador directe de Pere de Lluna, el futur Benedicte XIII. Com a predicador recorregue l’Europa del sur, acaronat pels seus fidels, i converti els seus sermons en espectaculs massius de conversio colectiva de judeus i musulmans.
Parlava sempre en Llengua Valenciana i era tan gran la seua expressivitat que el comprenien en mija Europa, un enteniment facil de comprendre sobre tot en totes aquelles regions a on dominaven les llengues romanç, naixcudes del trencament del llati i que el seu estadi evolutiu les fea molt afins. Gracies a les transcripcions preses per alguns del seus oyents s’han conservat mes de 30 sermons que solien durar de tres a sis hores.
En 1412 representà a Valencia, junt al seu germa Bonifaci, en el Compromis de Casp que havia de nomenar successor al hereu del rei aragones Marti l’Huma. Partidari de Ferrando d’Antequera ajudà a la seua eleccio, posant fi a les aspiracions dels comtes catalans a la Corona d’Arago. Despres del Compromis de Casp, Sant Vicent segui en les seues predicacions fins a 1419 quan la mort el sorprengue en Vannes; trenta anys despres era canonisat pel valencià Calixte III, el primer papa Borja.
Els sermons religiosos situen encara a Sant Vicent en una llinia migevalista. La seua oratoriaes viva, directa i allumenada pels eixemples de la vida normal, esguitada de modismes, girs dialectals, i onomatopeyes dramatisades en escenes dialogants. Per mig d’este discurs, especialment apte per a la persuasio populista, trascendix a sovint un to apocaliptic, la passio ascetica, la critica feroç a la corrupcio eclesiastica i a la degradacio de la moral publica.
FRA ANTONI CANALS. (1352-1419)
El dominic Antoni Canals gramatic, filosof i teolec, tambe a cavall entre els dos sigles, escrivi varies obres de tipo didactic-religios en les que combat el creixent escepticisme d’una societat moralment en crisis de valors. Escrivi “Escala de contemplacio” (1398); “Tractat de la confessio” (1413), unes “Cobles del judici fi nal” i feu varies traduccionsd’autors classics: Valeri Maxim, Seneca i de Petrarca. Canals no permeti que la seua aficio al mon classic entrara en conflicte en la seua fe religiosa.
En 1395 Antoni Canals (Regne de Valencia, 1352-1419), tradui el “Valeri Maxim.” I en el “Prolec-dedicatoria”, fol. 4 del codex Bib. U, Llit. Valencia, diu: “…tret del llati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus….”
FRA BONIFACI FERRER.
I, per supost, una especial primera menció de Fra Bonifaci Ferrer, germa de Sant Vicent, traductor de la primera Biblia, traduida en “lo monestir de portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend micer bonifaci ferrer”… (conservades varies fulles en l’Hispanic Society of New York) i que son el unic testimoni de l´edició original feta ya en ple sigle XV (1478 ) .
(Cites históriques y bibliografiques en la 3ª part) -to be continued.